PLA DIRECTOR DE LA BARCELONETA. BARCELONA

El barri de la Barceloneta va ser dissenyat per enginyers militars al segle XVIII per ordenar l’assentament autoconstruït sobre la platja després de la destrucció de bona part de l’antic barri de la Ribera per construir-hi una ciutadella militar. Es va projectar seguint els principis de la Il·lustració: traçat unitari de barri i definició d’un habitatge tipus de planta baixa i pis amb doble orientació. Les cases originals, de 8,40 x 8,40 metres, es van fragmentar successivament i van donar lloc primer a la casa de mig –d’una planta–, i més endavant a la casa de quart, de 8,40 x 4,20 metres. En tots dos casos, calia destinar una part de la superfície disponible a implantar una mínima escala comuna d’accés, que va conformar la base necessària per a un posterior i heterogeni procés de densificació en alçada. L’any 2000 a la Barceloneta hi havia prop de 5.000 cases de quart molt degradades, amb una ocupació envellida de 7.450 persones.

L’objectiu del pla director era renovar la casa de quart i fomentar la rehabilitació d’una part del parc d’habitatges existent per aconseguir certs nivells de funcionalitat i qualitat de vida, i per garantir, d’aquesta manera, la sostenibilitat del barri. El pla feia èmfasi en la conservació de la configuració física del conjunt. Partia de la necessitat de mantenir la morfologia urbana existent i el perfil i la mida compacte d’edificis i carrers, així com de la preservació dels edificis històrics.

La intervenció comportava necessàriament convertir part del sostre edificat consolidat en superfície d’accessos i espais comuns dels edificis, i per tant, disminuir el nombre actual d’unitats habitacionals. La gestió i el desenvolupament del pla havia de garantir la substitució d’aquests habitatges i la rotació i l’allotjament provisional de la població afectada durant l’execució de les obres.

El pla director proposava definir una zona de conservació de l’estructura urbana i de renovació de l’habitatge, que es desenvoluparia per mitjà de la delimitació de precintes formats per diverses parcel·les de quart, executades pels sistemes de gestió que preveu la legislació vigent, i concretats a través de plans d’actuació que determinarien les condicions de substitució de l’habitatge provisional o definitiu dels residents. Aquests precintes es resoldrien per mitjà de projectes arquitectònics unitaris, regulats per una ordenança específica de rehabilitació de l’edificació.

La consolidació del volum comportava també la resolució i el tractament amb qualitat de façana de les parets mitgeres actuals i la incorporació al programa dels habitatges, en la mesura del possible, dels terrats consolidats a alçades intermèdies.

No es volia forçar la reproducció mimètica de la casa tradicional, perquè es confiava la preservació de la imatge urbana al fort caràcter del traçat i de l’estructura parcel·lària. Es pretenia facilitar l’aplicació de noves tecnologies i sistemes constructius, mentre es propugnava la conservació estricte dels edificis i els elements considerats valuosos.

El pla director pretenia establir els mecanismes de planejament i de gestió urbanística necessaris per rehabilitar el sector en què es concentren més cases de quart, i millorar-ne , alhora, les condicions d’accessibilitat i salubritat, amb l’objectiu de retornar-les en condicions als seus usuaris.

Perquè aquesta intervenció tingués èxit es necessitava un planejament agosarat, una forta inversió pública i la complicitat del veïnat del barri. L’operació va fracassar, ja que tan sols es va avançar en la primera de les condicions.